Flexibilitat o rigidesa en l'acompanyament als infants?

Al portal Social.cat el director de la nostra entitat, en Jordi Balot, ha publicat un nou article d'opinió on reflexiona sobre la felicitat i els límits, quelcom que a vegades, en nom de la libertat com a pas per ser feliç, deixa de banda l'acompanyament que tot infant requereix per madurar i créixer.

autor: Jordi Balot

publicat a: social.cat

Una de les qüestions més rellevants que es parla en relació a l’educació dels infants avui dia fa referència al fet que els infants han de ser feliços, créixer feliços i madurar feliços. Evidentment, aquesta és una qüestió molt rellevant donat que per a qualsevol persona el seu objectiu final és ser el màxim de feliç possible i això s’assoleix a partir d’una experiència vital personal, grupal i del context en el que vivim i ens formem. Per tant, en la mesura que nosaltres siguem feliços serem capaços de transmetre felicitat, però en la mesura en que les persones que conformen els nostres entorns més propers siguin felices, també ens transmetran felicitat a nosaltres. Es tracta, no tan sols d’una responsabilitat personal, sinó d’una veritable corresponsabilitat. Això té molt a veure amb els valors i amb l’ètica personal, grupal i social.

Malgrat tot, algunes de les frases que podem sentir al nostre voltant en relació a aquest tema és que, per a ser feliços, els infants han de poder fer el que vulguin (a l’escola, a casa, a l’esplai, a l’esport...). I aquí és on discrepo de soca-rel. En primer lloc perquè l’infant, per a madurar i créixer, ha de ser capaç de diferenciar el que està ben fet i el que està mal fet. L’infant necessita aprendre una sèrie de normes que li permetran afrontar amb èxit el seu creixement i la seva integració en una societat on hi ha de tenir cabuda moltes altres persones al nostre voltant. Per tant, l’infant ha de tenir límits, i uns límits que li hem d’ensenyar els adults perquè no els pot aprendre per sí mateix, de manera innata.

Felicitat no és sinònim de fer el que vull en cada moment. Tots sabem que a la vida hi ha moments molt agradables, però també hem d’afrontar pèrdues, frustracions, adversitats, dificultats, soledats, incomprensions, etc. I aquestes situacions no van en contra de la nostra felicitat, sinó que poden arribar a ser compatibles si hem après a acceptar aquestes situacions, a afrontar-les, a assumir-les, a respectar-les, a superar-les i a donar-los-hi la volta per a ser capaços de convertir una adversitat en una veritable oportunitat. Per tot això, un infant no serà més feliç en la mesura que no tingui normes de joc, sinó que ho serà en la mesura en que sigui capaç d’aturar-se, reflexionar, valorar les conseqüències que poden tenir les seves decisions... i sent capaç de prendre la decisió que cregui més oportuna des de la llibertat i el respecte als altres.

Per tant, els adults, quan eduquem als infants, hem de ser capaços d’acompanyar des de la rigidesa que suposa tenir determinades regles que hem de complir i les normes de convivència amb el nostre entorn (persones, natura, medi ambient...). Hi ha determinades normes que les hem d’acceptar i assumir, i això ens suposa un esforç i un sacrifici. Però alhora, també hem de ser capaços de ser el suficientment flexibles per a ajudar als infants a assolir els seus objectius, a adaptar-nos a cada un dels infants que tenim davant, des de la seva individualitat, des de les seves potencialitats i des de les seves pròpies limitacions, per a que ens convertim en autèntics motors de superació, d’estimulació i motivació, que possibilitin el creixement personal i del grup d’iguals.

En la mesura que siguem capaços d’entendre que els infants necessiten ser acompanyats per referents adults (pares i mares, mestres, educadors/es...) capaços de transmetre valors des d’un compromís amb el nostre entorn, llavors serem transmissors d’il·lusió, d’esperança i de creixement, des de la felicitat però també des de l’afany de superació.